«Emigrants i refugiats ens interpel•len. La resposta de l’Evangeli de la misericòrdia»

Font: Revista Horeb núm. 331

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA JORNADA MUNDIAL DE L’EMIGRANT I EL REFUGIAT

17 de gener de 2016

«Emigrants i refugiats ens interpel·len. La resposta de l’Evangeli de la misericòrdia»

Benvolguts germans i germanes,

A la butlla de convocació al Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia vaig recordar que «hi ha moments en què, d’una manera molt més intensa, estem cridats a fixar la mirada en la misericòrdia per a poder ser també nosaltres mateixos signe eficaç de la manera d’obrar del Pare» (Misericordiæ vultus, 3). En efecte, l’amor de Déu tendeix a aconseguir-nos tots i cadascú, transformant aquells qui acullin l’abraçada del Pare entre altres braços que s’obren i s’estrenyen perquè qui sigui sàpiga que és estimat com a fill i se senti «a casa» en l’única família humana. D’aquesta manera, la cura paternal de Déu és sol·lícita envers tots, com ho fa el pastor amb el seu ramat, i és particularment sensible a les necessitats de l’ovella ferida, cansada o malalta. Jesucrist ens va parlar així del Pare, per a dir-nos que ell s’inclina sobre l’home llagat per la misèria física o moral i, com més s’agreugen les seves condicions, més es manifesta l’eficàcia de la misericòrdia divina.

En la nostra època, els fluxos migratoris augmenten continuadament a totes les àrees del planeta: refugiats i persones que escapen de la seva pàtria interpel·len cadascun de nosaltres i les col·lectivitats,desafiant la manera tradicional de viure i, a vegades, trastornant l’horitzó cultural i social amb el qual es confronten. Cada vegada més sovint, les víctimes de la violència i de la pobresa, abandonant les seves terres d’origen, sofreixen l’ultratge dels traficants de persones humanes en el viatge cap al somni d’un futur millor. Si després sobreviuen als abusos i a les adversitats, han d’enfrontar-se a realitats on es coven sospites i temors. A més, no és estrany que es trobin amb manca de normes clares i que es puguin posar en pràctica, que regulin l’acollença i prevegin vies d’integració a curt o llarg termini, amb atenció als drets i als deures de tots. Més que en temps passats, avui l’Evangeli de la misericòrdia interpel·la les consciències, impedeix que s’habituïn al sofriment de l’altre i indica camins de resposta que es fonguin en les virtuts teologals de la fe, de l’esperança i de la caritat, desplegant-se en les obres de misericòrdia espirituals i corporals.

Sobre la base d’aquesta constatació, he volgut que la Jornada Mundial de l’Emigrant i el Refugiat de 2016 sigui dedicada al tema: «Emigrants i refugiats ens interpel·len. La resposta de l’Evangeli de la misericòrdia.» Els fluxos migratoris són una realitat estructural, i la primera qüestió que s’imposa és la superació de la fase d’emergència per a donar espai a programes que consideren les causes de les migracions, dels canvis que s’esdevenen i de les conseqüències que imprimeixen rostres nous a les societats i als pobles. Tots els dies, però, les històries dramàtiques de milions d’homes i dones interpel·len la Comunitat internacional, davant l’aparició d’inacceptables crisis  humanitàries a molts llocs del món. La indiferència i el silenci obren el camí a la complicitat quan veiem en qualitat d’espectadors els morts per asfíxia, penúries, violències i naufragis. Tant si són de dimensions grans o petites, sempre són tragèdies quan es perd encara que sigui una vida.

Els emigrants són els nostres germans i germanes que cerquen una vida millor lluny de la pobresa, de la fam, de l’explotació i de la distribució injusta dels recursos del planeta, que haurien de ser dividits de manera igual entre tots. ¿No és potser el desig de cada un d’ells millorar les condicions pròpies de vida i obtenir un benestar honest i legítim per a compartir amb les persones que estimen?

En aquest moment de la història de la humanitat, fortament marcat per les migracions, la identitat no és qüestió d’importància secundària. Aquell qui emigra, de fet, és obligat a modificar alguns aspectes que defineixen la persona mateixa i, fins i tot en contra de la seva voluntat, obliga al canvi també a qui l’acull. ¿Com viure aquests canvis de manera que no es converteixin en obstacles per al desenvolupament autèntic, sinó que siguin oportunitats per a un autèntic creixement humà, social i espiritual, respectant i promovent els valors que fan l’home cada vegada més home en la justa relació amb Déu, amb els altres i amb la creació?

En efecte, la presència dels emigrants i dels refugiats interpel·la seriosament les societats diverses que els acullen, les quals han d’afrontar els nous fets, que poden veure’s com a imprevistos si no són adequadament motivats, administrats i regulats. ¿Com es pot fer, de manera que la integració sigui una experiència enriquidora per a ambdós, que obri camins positius a les comunitats i previngui el risc de la discriminació, del racisme, del nacionalisme extrem o de la xenofòbia?

La revelació bíblica anima a l’acolliment de l’estranger, motivant-la amb la certesa que fent això s’obren les portes a Déu, i en el rostre de l’altre es manifesten els trets de Jesucrist. Moltes institucions, associacions, moviments, grups compromesos, organismos diocesans, nacionals i internacionals viuen la sorpresa i l’alegria de la festa del trobament, de l’intercanvi i de la solidaritat. Ells han reconegut la veu de Jesucrist: «Mira, sóc a la porta i truco» (Ap 3,20). I, malgrat això, no deixen de multiplicar-se els debats sobre les condicions i els límits que s’han de posar a l’acolliment, no sols en les polítiques dels Estats, sinó també en algunes comunitats parroquials que veuen amenaçada la tranquil·litat tradicional.

Davant aquestes qüestions, com pot actuar l’Església si no inspirant-se en l’exemple i en les paraules de Jesucrist? La resposta de l’Evangeli és la misericòrdia.

En primer lloc, aquesta és do de Déu Pare revelat en el Fill: la misericòrdia rebuda de Déu, en efecte, suscita sentiments de gratitud alegre per l’esperança que ens ha obert al misteri de la redempció en la sang de Crist. Alimenta i enrobusteix, a més, la solidaritat envers el proïsme com a exigència de resposta a l’amor gratuït que Déu, «donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors» (Rm 5,5). Tanmateix, cadascun de nosaltres és responsable del seu proïsme: som custodis dels nostres germans i germanes, visquin on visquin. Cuidar les bones relacions personals i la capacitat de superar prejudicis i pors són ingredients essencials per a conrear la cultura de l’encontre, on s’estigui disposat no sols a donar, sinó també a rebre dels altres. L’hospitalitat, de fet, viu de donar i de rebre.

En aquesta perspectiva, és important mirar els emigrants no sols en funció de la seva condició de regularitat o d’irregularitat, sinó sobretot com persones que, tutelades en la seva dignitat, poden contribuir al benestar i al progrés de tots, de manera particular quan assumeixen responsablement els deures en relació amb qui els acull, respectant amb reconeixement el patrimoni material i espiritual del país que els allotja, obeint reconeixement el patrimoni material i espiritual del país que els allotja, obeint-ne les lleis i contribuint als seus costos. Malgrat tot, no es poden reduir les migracions a la seva dimensió política i normativa, a les implicacions econòmiques i a la mera presència de cultures diferents en el mateix territori. Aquests aspectes són complementaris a la defensa i a la promoció de la persona humana, a la cultura de l’encontre entre pobles i de la unitat, on l’Evangeli de la misericòrdia inspira i anima itineraris que renoven i transformen tota la humanitat.

L’Església dóna suport a tots els qui s’esforcen per defensar els drets de tots a viure amb dignitat, sobretot exercint el dret a no haver d’emigrar per a contribuir al desenvolupament del país d’origen. Aquest procés hauria d’incloure, en el seu primer nivell, la necessitat d’ajudar els països d’on surten els emigrants i els pròfugs. Així es confirma que la solidaritat, la cooperació, la interdependència internacional i la distribució igual dels béns de la terra són elements fonamentals per a actuar en profunditat i de manera incisiva sobretot en les àrees d’on parteixen els fluxos migratoris, de tal manera que cessin les necessitats que indueixen les persones, de manera individual o col·lectiva, a abandonar l’ambient natural i cultural propis. En tot cas, cal evitar, possiblement ja en el seu origen, la fugida dels pròfugs i els èxodes provocats per la pobresa, per la violència i per la persecució.

Sobre això és indispensable que l’opinió pública sigui informada de manera correcta, fins i tot per a prevenir pors injustificades i especulacions a costa dels migrants.

Ningú no pot fingir no sentir-se interpel·lat per les noves formes d’esclavitud gestionada per organitzacions criminals que venen i compren homes, dones i nens com a treballadors en la construcció, en l’agricultura, en la pesca i en altres àmbits del mercat. Quants menors són encara avui obligats a allistar-se a les milícies que els transformen en nens soldats. Quantes persones són víctimes del tràfic d’òrgans, de la mendicitat forçada i de l’explotació sexual. Els pròfugs del nostre temps escapen d’aquests crims aberrants que

interpel·len l’Església i la comunitat humana, de manera que ells puguin veure en les mans obertes de qui els acull el rostre del Senyor, «Pare entranyable [misericordiós] i Déu de tot consol» (2Co 1,3).

Estimats germans i germanes emigrants i refugiats. A l’arrel de l’Evangeli de la misericòrdia, l’encontre i l’acolliment de l’altre s’entrecreuen amb l’encontre i l’acolliment de Déu: acollir l’altre és acollir Déu en persona. No us deixeu robar l’esperança i l’alegria de viure que brollen de l’experiència de la misericòrdia de Déu, que es manifesta en les persones que troben al llarg del seu camí. Us encomano a Maria Verge, Mare dels emigrants i dels refugiats, i a sant Josep, que van viure l’amargor de l’emigració a Egipte. Encomano també a la seva intercessió aquells qui dediquen energia, temps i recursos a la cura, tant pastoral com social, de les migracions. Sobretot, els imparteixo de cor la benedicció apostòlica.

                                                                                                        Francesc

Vaticà, 12 de setembre de 2015, memòria del Sant Nom de Maria

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s