Teixit ciutadà ancorat en la superficialitat dels vincles

Font: Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió

Per Marta Burguet i Arfelis
Pedagoga
Barcelona, març 2014

Davant els postulats, ja exposats, d’una postmodernitat líquida en termes de Bauman, sembla com si el necessari vincle pedagògic es posés en qüestió, o si més no es debilités. Les mateixes xarxes socials permeten una quantitat d’interaccions anomenades «amics» del voltant de cinc mil contactes, mentre que els neurobiòlegs ens asseguren que podem mantenir al voltant d’unes cent cinquanta relacions en un marc de cooperativisme i interrelació que no esdevingui competitiva.

Davant d’aquestes dades ens preguntem on poden arrelar aquests vincles, tan necessaris per al sosteniment humà, perquè esdevinguin ferms i sòlids, i quins valors poden sostenir-los. Sembla que el vincle presencial pot oferir un major arrelament i menys possibilitats de debilitament. Així és com en el marc educatiu es conjuguen relacions dèbils i fortes, en l’entramat de virtualitat i presencialitat, sense per això apostar perquè una o altra siguin relacions necessàriament fortes o dèbils.

Partint d’aquells encontres que –siguin virtuals o presencials– són desideratius, és a dir, se sostenen pel desig i no pas la imposició –que d’entrada ja no són totes les interrelacions–, podem potenciar l’enfortiment del vincle pedagògic en una ètica desiderativa en clau no instrumental entre educador i educand, i a l’inrevés. Un desig que respon a la necessitat òntica d’estar i ser, de viure amb altres i de satisfer la necessitat de referents significatius, com també ens assenyala la proposta des de la resiliència: un adult significatiu esdevindrà substancial per a reconstruir la persona davant d’un passat advers.

Aquest contacte necessari per a teixir xarxes d’amistat obre un treball pedagògic en la línia de cultivar relacions estables, no simplement per a crear nous encontres significatius, sinó per a aprendre el manteniment i conservació de les relacions iniciades. Heus aquí una pedagogia del manteniment, de la conservació, de la cura d’uns i altres en termes de l’ètica de Gilligan.

Alguns sociòlegs parlen ja d’humans sincrònics com d’aquells que viuen només el present i no fan cas de les experiències passades ni de les conseqüències futures dels seus actes. En aquesta manera de viure, força dèbil, es creen uns vincles també de caire poc estable. En aquest sentit, una relació amb poca presència és més fàcil que caigui en l’oblit, que creï poques arrels i no comprometi gens. Un acte impersonal permet abandonar més fàcilment el vincle i es basa en una relació interpersonal de poc compromís, lleugera, líquida, amb dificultat per a perdurar en un futur i per a arrelar-se en cap relació del passat. En definitiva, actes impersonals deixen menys empremta i teixeixen relacions més fàcilment «desmuntables», i més esporàdiques, amb menys necessitat de vetllar pel seu manteniment, raó de ser d’un teixit ciutadà ancorat en la superficialitat.

En aquesta línia, assenyalem valors com la pedagogia de la presència, que permeti educar a través de presències i absències, sabent el compromís que establim quan teixim relacions perdurables i estables. És així com una ètica desiderativa podrà vetllar per arrelar el vincle en el desig de lligam lliure amb qualsevol altre, sense imposició, que no vol pas dir sense compromís. Apostem pel treball pedagògic del manteniment, l’atenció, la conservació de la relació, que comporta temps i espais destinats als altres i a un mateix, on enfortir aquest coneixement i re-coneixement, aliè i personal, propi i de qualsevol alter-ego. En definitiva, valors que permetin ancorar les xarxes socials –siguin presencials o virtuals– a un sosteniment en el ser i el voler continuar sent des de la lliure convicció i el propi desig.

La revolució pedagògica vindrà, més que d’un bon discurs sobre aquesta prioritat de la llibertat i el desig, d’un bon exercir amb prioritat aquesta llibertat, donant garantia de formes de comportament que prioritzin aquestes conductes, no per això sense la càrrega de responsabilitat que tota acció lliure comporta a qui l’exerceix.

Al capdavall, el màxim testimoni pedagògic serà el model. Així en sorgirà la voluntat, no imposada, de vincle relacional, no únicament amb l’educador, sinó amb els educands concrets, des de l’acceptació de les seves singularitats i especificitats. Alhora en sorgiran aquells deixebles que, al voltant d’un mestre, desitjaran aprendre no tan sols del seu discurs, sinó també de la seva praxi, la seva vida, el seu tacte pedagògic, el seu actuar en coherència, el seu ben-ser.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s